Aquí no venem fum: com escrivim les propostes (i per què les signen)

Gairebé totes les propostes d’agència s’assemblen. Portada bonica, tres pàgines de qui som, un moodboard que no compromet a res i, al final de tot, un número rodó sense desglossar. És teatre. I el teatre, curiosament, es cobra car.

Nosaltres escrivim les propostes al revés: primer l’incòmode. Quant costa, quan estarà i què no rebràs. Sense aquesta part, una proposta és una carta d’intencions amb bona tipografia. Amb ella, és un compromís que les dues parts poden signar. I les signem: nosaltres i tu.

Si has d’amagar el preu, el problema no és el preu. És la proposta.

1. El preu, a la segona pàgina

No a l’última, amagat darrere la paraula inversió. A la segona, desglossat per partides, perquè vegis on va cada euro abans de llegir res sobre nosaltres.

Quan el preu va al final i sense desglossar passa una de dues coses: o estàs jugant que el número faci menys por després de vint diapositives penjant-nos medalles, o ni l’agència ni tu sabeu realment què hi entra. Totes dues són males senyals.

Nosaltres hi posem l’import, les hores estimades i què inclou cada línia. Si una partida et sobra, la treus i baixa el total; no cal negociar cap descompte, cal treure feina. Un pressupost no és una caixa negra: és una llista de decisions, i les decisions es prenen amb tu, no en una reunió interna on no estàs convidat.

2. Un calendari amb fites comprovables

Entre sis i vuit setmanes no és un termini. És arronsar les espatlles amb format de data.

Una fita comprovable és una cosa que pots mirar tu mateix i dir això hi és o això no hi és, sense dependre de la nostra paraula. Lliurable, data i responsable. Per exemple: wireframes el dia 12, contingut carregat el 26, entorn de proves obert el 3. Si ens endarrerim, es veu. I si t’endarrereixes tu —perquè el contingut gairebé sempre és la part que s’encalla al teu costat—, també es veu, i ajustem la resta sense drames ni factures sorpresa.

Un calendari honest protegeix tothom. Sobretot protegeix la relació, que és l’única cosa que de debò ens interessa cuidar. Aquí no volem clients, volem socis, i un soci et diu la data real, no la que et deixa tranquil avui.

3. Què NO inclou, per escrit

Aquesta és la secció que més s’agraeix al cap de tres mesos, i la que gairebé ningú s’atreveix a posar.

El noranta per cent dels embolics entre client i agència no venen del que hi havia a la proposta. Venen del que cadascú donava per fet que hi era. Que si el copy l’escrivíem nosaltres. Que si les fotos les posaves tu. Que si el manteniment anava dins o a part.

Així que ho escrivim. Una llista curta i clara del que no entra en aquest pressupost: contingut i textos, llicències de tercers, campanyes de pagament, aquell redisseny de logo que va sortir en una reunió però que mai vas arribar a encarregar. No és lletra petita per cobrir-nos; és la manera més ràpida que ningú s’endugui un disgust el dia de facturar.

I per què les signen les dues parts

Perquè una proposta que només signa el client és una comanda. Una que signem tots dos és un acord.

Quan posem el nostre nom sota un preu, un calendari i una llista d’exclusions, estem dient una cosa concreta: això és el que farem, així, i en responem. No és un gest legal —per a això ja hi ha el contracte—, és una manera de treballar. El dia que una proposta ens faci vergonya de signar, sabrem que l’hem escrit malament.

Menys PowerPoint, més punteria.